COVB

Actualitat / Notícies

La veu del Col·legiat: El millor i el pitjor de tenir un animal de companyia, equilibri emocional

05/07/2022

Després de molts i molts anys treballant intensament a la clínica de petits animals d’una forma exclusiva, repassant i revisant mentalment situacions i moments punyents, t’adones que tenir un animalet al nostre costat sempre és gratificant. Avui em centraré en els gossos, ja que els gats són totalment diferents en comportament i relació.

Tenir un gos és sempre positiu, si el volem tenir. Subratllo el voler tenir, pel fet que adquirim una responsabilitat de vida de comportaments i econòmica.

Un gos ha d’omplir aspectes afectius naturalment, però un gos no és un fill, ni com diuen ara un “fill gos”, si som capaços de deixar viure al gos com un animal que és, serà feliç ell i nosaltres, totes les distorsions mentals i altres comportament sempre es traduiran en conflictes interiors que mai ajuden i menys ara que la fragilitat emocional de moltíssimes persones està tan minvada de recursos i sotmeses a estrès i solitud.

Nosaltres com a professionals hem de ser molt curosos a no fomentar aquestes inclinacions de molts propietaris. D’ençà que vaig començar a exercir, les coses han canviat molt, hem passat pràcticament del fonendoscopi i la intuïció, al ventall de possibilitats de diagnosis que tenim ara.

Però els medis són per fer-los servir raonadament. Potser això fa que tots plegats ens creiem que tot es pot solucionar. No tot es soluciona, i el que té menys possibilitats de solucionar-se és l’edat. Jo sempre poso el mateix exemple: et diuen que el gos només té 14 anys, i jo dic no, ja té 14 anys que és molt diferent.

L’hem d’ajudar a entendre que el seu animal és ja gran, que té una malaltia que difícilment se’n pot sortir, o que ja ha arribat el moment de traspassar. L’eutanàsia és un moment molt difícil, però podem fer que sigui un moment d’empatia, de caritat  o de l’última mostra d’amor vers el nostre animal.

El més important d’ajudar a fer morir a un animalet, és que el propietari estigui convençut que és el que cal. Això també és medicina.

Tot això ens condueix a la responsabilitat que tenim com a sanitaris i com a professionals, a recomanar el més adient per l’animal, el propietari i la situació dels dos.

No és el que s’està fent en moltes ocasions? Personalitzem l’atenció, i moltes vegades prioritzem el protocol mèdic i de diagnosis a la realitat que veiem: per exemple, davant d’un gos de 16 anys amb un problema cognitiu i altres patologies o simplement amb una falta de resposta normal, una situació de mancança de possibilitats de sobreviure, que crec que hem de fer? Jo ho tinc molt clar, tothom ho té clar? Acompanyar a prendre una decisió d’ajudar a la mort de l’animal, representa un esforç d’empatia i de caritat.

Alejandro Tarragó
Nº de col·legiat 517