COVB

Actualitat / Notícies

LA VEU DEL COL·LEGIAT. El poder del veterinari

16/03/2022

Fa molt de temps que la professió veterinària viu amb el dubte de si els veterinaris realment estem o no ben valorats dins la societat.

Els nostres clients associen el veterinari amb una experiència encara negativa: «Si hi vaig, em costarà un ull de la cara»; «Faran mal al Tobby», «Hauré de treure temps d’on no n’hi ha», «Hauré d’esperar molt», «Segur que li troben alguna cosa, i el gos/gat està bé».

Per què no canviem aquest mite? Per què el veterinari, el Col·legi, no fan un esforç per revertir aquest fet? Per què no unificar-nos a favor d’un objectiu en comú?

Però en part, els culpables som nosaltres com a professionals, per no saber valorar el que som i el que tenim a casa.

Podem creure en oportunitats sempre i quan creiem que tenim potencial. Un col·lectiu, pot fer-se important i creure’s important? La resposta, sens dubte, és: Sí!

Quins passos hauríem de seguir?

  • Protecció de salaris a nivell veterinari, ens ha quedat clar? Crec que no! Sí que és veritat que els veterinaris clínics ja no fan els horaris d’abans, molts de vosaltres recordareu les 80 hores a la setmana, oi? Però hem de reflexionar per què d’una promoció de 150 estudiants hi ha tan pocs veterinaris clínics. No us sembla que part del problema han estat el sou i les condicions laborals?
  • Com pot ser que una comunitat com Catalunya i una província com Barcelona siguin incapaces de celebrar un congrés? I ja no dic un congrés d’especialitats! Esperem que els congressos els realitzin grans grups de compra? No som prou bons i no tenim prou especialistes per organitzar un congrés d’especialitats?
  • Que en penseu, del tema, auxiliars? Potser, part del problema que tenim a la veterinària és un col·lectiu majoritari, capacitat però no legislat. Ni en els pitjors oficis estan tan mal valorats. El client no hi té gaire confiança, i això principalment és culpa del sector veterinari i culpa nostra per no donar-nos suport com cal. Creem el Col·legi d’auxiliars… més ben dit, d’infermers veterinaris, ja que crec que aquesta denominació correspon més al que són i a la funció que han de tenir dins el sector.
  • Revalorem el que som, que els preus siguin inamovibles. Que el preu d’una cirurgia sigui aquest i no un altre. I que no haguem de vincular-nos a cap campanya per ser més visibles, i encara menys si no està subvencionada per fonts governamentals! Què vol dir, que haguem de rebaixar un 50 % el preu d’una castració? No anem pas al dentista i ens fa un 50 % de descompte per una tartrectomia.
  • Fem simbiosis amb les empreses i les indústries que recolzen el sector veterinari. Prou de receptar productes o pinsos veterinaris explotats a internet i quedar nosaltres com autèntics estafadors. No us heu adonat mai que gairebé és més barat comprar per internet que a preu de cost a través del nostre distribuïdor?
  • Parlem de l’IVA? O ja és un tema molt cremat? Matar toros a la plaça està gravat amb el 10 %, sí, matar… enfront del 21 % per salvar-los! I qui em defensi el tema que el toreig és cultura… Un 11 % d’IVA es nota, i molt, en les factures del client.

 

No penseu que, si solucionàvem alguns d’aquests conflictes, la professió veterinària es veuria reforçada? No creieu que els infermers veterinaris poden ser la clau d’una nova progressió a nivell del sector? Podem pensar en aquests professionals com una nova força per pal·liar la crisi veterinària? Creant congressos d’especialitats augmentarem el potencial i l’autoestima. I si a més parlem d’un IVA més baix i col·laborem amb empreses de distribució únicament veterinària, els marges econòmics seran més alts, podrem establir millors sous, les factures seran menys altes per als propietaris i hi haurà més veterinaris a la professió, la qual cosa aportarà competència sana. Amb tot plegat, cobrirem les necessitats de personal que patim dins del sector des de fa temps.

I fins aquí, part de la meva reivindicació… Un dia, si tenim temps, parlarem de dermatologia veterinària.

Xavier Serra

Col·legiat número 4624