Els primers estudis específics de veterinària daten de mitjans del segle xix. La pionera va ser la Societé Centrale de Médecine Veterinaire de París, a la qual van seguir, sis anys més tard i a Espanya, l'Academia Médico-Veterinaria Matritense i l'Academia Médico-Veterinaria Barcelonesa, tot i que l’existència d’aquestes va ser curta.

L'embrió dels col·legis veterinaris va ser la societat veterinària Socors Mutus, que va néixer el 1840 i va desaparèixer vint anys més tard. Agrupava veterinaris, manescals i ferrers, i era una societat de previsió social.

El 1855 es va crear l'Academia Médico-Veterinaria Barcelonesa ja esmentada, amb Jeroni Darder com a vicepresident i Miquel Vinyes com a secretari. Va impulsar el primer projecte de reglament orgànic de la veterinària espanyola.

Fent un salt en la història, l'estiu de l'any 1900 i promoguda per la revista La Veterinària Catalana, es va fundar la primera associació veterinària de la província de Barcelona. Aquesta va ser el germen de l'actual COVB, encara que, des del punt de vista jurídic, el Col·legi es va fundar quatre anys més tard, quan el Reial decret de 21 de gener de 1904 de la instrucció general de la salut pública va autoritzar la constitució de col·legis oficials i mèdics, farmacèutics i veterinaris. El primer president del Col·legi de Barcelona va ser Manuel Martínez, qui va cedir el lloc al científic i filòsof Ramon Turró quatre anys més tard. El primer local social es va situar al primer pis del número 22 del carrer de Tallers.

Durant els primers anys de vida col·legial, es va insistir davant les autoritats administratives en el problema de l’intrusisme professional i la inspecció de carns.

El 1915, sota la presidència de Francesc Sugrañés, es va constituir la Federació Col·legial Catalano-Balear, que va engegar una campanya sanitària activa mitjançant la qual es va denunciar als governadors civils dels municipis el fet que no tinguessin establerta la inspecció de carn als escorxadors.

Entre 1916 i 1931, la vida col·legial va ser molt activa. La col·legiació obligatòria dictada pel Reial decret de 28 de març de 1922 va aixecar una forta polèmica en la professió, tot i que pocs anys després ja ningú no la discutia. En aquell moment la seu col·legial era al primer pis del número 28 del carrer de Santa Clara.

El 1923 es va reorganitzar l'estructura col·legial en constituir-se les agrupacions comarcals. Es va sol·licitar a les autoritats l'aplicació de diverses mesures en benefici de la sanitat i la ramaderia i es va demanar l'obligatorietat que les carns i els seus derivats circulessin amb guies impreses.

Entre 1931 i 1939 el Col·legi no va escapar de les turbulències polítiques i socials que van afectar la societat espanyola. El 1931 es va establir la seu del Col·legi a la Casa del Metge, a la Via Laietana, 31, i va ser-hi fins al 1933, moment en què es va traslladar al primer pis del número 10 del carrer de Portaferrissa. Aquest va ser el primer local específic per a la professió, atès que els anteriors s’havien compartit amb el col·lectiu mèdic.

El 1933 es va crear el Col·legi Oficial de Veterinaris de Catalunya, més conegut com a Col·legi Únic. Aquest organisme va engegar el carnet col·legial pels constants controls vials i estàtics, per la qual cosa els professionals veterinaris necessitaven una identificació. No obstant això, molts dels nous carnets mai no van arribar a les mans dels titulars per la convulsa situació que vivia el país.

Pocs mesos després d’acabar la Guerra Civil, a l'octubre del 1939, el Col·legi de Barcelona va reprendre’n l’activitat. Algunes de les primeres reclamacions que es van dur a terme van ser els havers i les pensions de vídues i orfes. També es va recuperar la seu del carrer de Portaferrissa, la qual es va compartir amb un laboratori de productes biològics.

En aquesta etapa, els professionals afrontaven la pràctica veterinària amb mancances de tot tipus. L'enginy aportava solucions allà on no n’hi havia. Europa travessava un període d'escassetat alimentària i la professió havia de procurar una producció ramadera que cobrís les necessitats de la població. També es va assumir un compromís social mitjançant els costos de producció: la proteïna alimentària havia de ser de qualitat, però alhora assequible econòmicament per als ramaders i per als consumidors. L’atenció dels veterinaris requeia en la reproducció animal i la producció ramadera, juntament amb la seguretat alimentària en qüestions tan noves, aleshores, com el control de les llets maternitzades i la higienització d'aliments vegetals de consum en cru.

Des del punt de vista estructural, el 1945 el Col·legi es va haver d'adaptar a les ordenances que regulaven el funcionament dels col·legis provincials i dels col·legis nacionals. Aquests depenien de la Direcció General, que era l'organisme que designava les ternes de candidats aptes per optar a la direcció dels col·legis.

A poc a poc, la situació es va democratitzar i al Col·legi es va començar a prestar més atenció a la comunicació. Atès que la veterinària és una professió tècnica, es van potenciar els mitjans de comunicació col·legials per difondre informació científica, tecnològica i legislativa. L'actualització professional es va activar a tots els nivells; tot i que el Col·legi, des que es va fundar, havia promogut diverses reunions científiques, congressos, conferències, etc. aquesta etapa va ser una de les més prolífiques. Per això es va fomentar la formació d'entitats com la Societat Veterinària de Zootècnia.

En la dècada dels cinquanta, l'exercici lliure de la professió es va començar a generalitzar, i es debatien i s’establien les tarifes professionals amb fórmules de revisió periòdica. A més, tot i que no va arribar a ser una realitat, es va estudiar la possibilitat de crear un cos de veterinària forense.

El 1960 es va celebrar, sota els auspicis del Col·legi, la I Semana Nacional Veterinaria, la qual va convertir Barcelona en el centre de la veterinària espanyola. Més endavant es van establir connexions amb l’Institut Internacional del Fred i amb l'Associació Hispanofrancesa de Cooperació Tècnica i Científica. D'aquesta col·laboració van sorgir articles i seminaris sobre tecnologia del fred aplicada als aliments, la febre aftosa, la salmonel·losi, les infeccions del bestiar boví, la cirurgia ocular o la patologia de la reproducció, entre altres àrees.

En la dècada dels setanta va prendre cos la idea de crear una seu col·legial polivalent. El pis de Portaferrissa no podia albergar les necessitats i els serveis del Col·legi i les organitzacions a les quals donava suport, com l’Associació de Veterinaris Especialistes en Petits Animals (AVEPA), per la qual cosa es van adquirir dues finques adjacents a l'avinguda de la República Argentina i s’hi va construir l'edifici col·legial actual, el qual es va inaugurar el 1975.

Aquell any, coincidint amb l’inici de la transició política, es va utilitzar el català per primera vegada en un acte oficial del Col·legi; va ser en la salutació del president del Col·legi al pare abat del santuari de Nostra Senyora de Montserrat durant la celebració de la festa patronal dels veterinaris. L'organització també estava immersa en un canvi polític. Per això calia triar una nova Junta de Govern, però la llei que regia els col·legis professionals no era precisament democràtica. Només es va presentar una candidatura a les eleccions, així que el 18 de maig de 1977, per indicació del Consell General de Col·legis Veterinaris d'Espanya, va ser proclamada per formar Junta de Govern.

Aquest equip de govern, anomenat “de transició”, el va presidir Pere Costa Batllori, i va tenir diversos objectius, com elaborar els nous estatuts de l'organització i dir a terme un estudi de l'estructuració de la Veterinària dintre del futur marc de l'autonomia de Catalunya. Aquesta Junta va treballar per l'autonomia col·legial, la creació de l'Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de Balears, la creació del Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya, la confecció de reglaments interns com el de deontologia i del reglament de l'exercici professional en animals de companyia i la creació d'una Facultat de Veterinària, entre d’altres.

Alguns d'aquests objectius es van aconseguir, però d’altres, com la Facultat de Bellaterra, no es van fer realitat fins a la Junta següent, presidida inicialment per Agustí Carol Foix, qui va ser substituït per Bonaventura Claveguera després que aquest darrer fos nomenat conseller. El 1982 es va engegar un dels serveis veterinaris més sol·licitats actualment: la identificació animal en mascotes mitjançant l'Arxiu d'Identificació d'Animals de Companyia de Catalunya (AIAC), el primer sistema en el qual es va emprar el tatuatge, tècnica que anys més tard es va substituir per la implantació del microxip.

Entre 1983 i 1991, un període que des del punt de vista social es va distingir per la crisi econòmica, la situació professional veterinària també es va veure immersa en les dificultats que afectaven la societat. Els centres formatius estaven malament i escassament dotats i es trobava a faltar una programació que tractés el futur des d'una perspectiva multidimensional. El COVB, que aleshores estava presidit per Francesc Monné en el que va ser el seu primer mandat, es va implicar en el pla docent de la nova Facultat de Veterinària de Bellaterra per aportar coneixement i experiència.

En aquest període, va néixer l'esperat Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya, el qual, amb l'ajuda del COVB, va engegar la reestructuració dels serveis oficials veterinaris de la Generalitat de Catalunya. També es va formular el Reglament de l'exercici de clínica d'animals de companyia a la província de Barcelona, molt necessari, i es va crear una videoteca professional. Com a dada anecdòtica però significativa per l'aposta que es feia per les noves tecnologies, cal destacar que el COVB va ser el primer col·legi professional de tot Espanya que comptava amb un equip informàtic que va permetre donar agilitat i fiabilitat als documents que s'emetien.

L'entrada a la Comunitat Europea va representar un dels impulsos més importants per a la professió a l’Estat espanyol, ja que va afavorir la millora de la formació científica i tècnica i va situar la veterinària espanyola en l'estatus europeu i internacional.

Entre 1991 i 1996 va presidir la Junta Joaquim Sabaté. En aquest període, l'especialització veterinària era molt més àmplia, de manera que el Col·legi es va convertir en la seu de la majoria d'associacions d'especialistes que van néixer aleshores, com l’Associació de Veterinaris Higienistes de Catalunya (AVHIC). L’organització es va interessar per la formació continuada per a especialistes des del punt de vista no solament clínic, tecnològic i científic sinó també de gestió, màrqueting, etc. La veterinària explorava en profunditat el món de l'empresa.

El 1996 les publicacions col·legials ja van difondre articles sobre l'encefalopatia espongiforme bovina (EEB) basats en els estudis realitzats el 1986 per Gerald A. H. Wells i John W. Wilesmith i visualitzant les conseqüències sobre la suplementació alimentària dels pinsos animals amb farina de carn i ossos d'ovelles que, tanmateix, ja començaven a veure’s al Regne Unit.

La recerca també recollia els esforços de la professió, per això diversos professionals van ser reconeguts a escala internacional, com l'australià Peter Doherty, que va rebre el Premi Nobel de Medicina el 1996 pel seu treball en el reforç del sistema immunitari per defensar-se de determinades infeccions, d’algunes formes de càncer i de les agressions de les malalties inflamatòries com el reumatisme o l'esclerosi múltiple. Va compartir el premi amb el metge suís Rolf Zinkernagel.

Entre 1996 i 2000 el COVB va estar presidit per Jaume Balagué. Alguns dels fets més significatius de l'època van ser les qüestions ètiques, com la gestió mediambiental i

el benestar animal. A la societat, li preocupava cada vegada més el tracte i l'atenció que rebien els animals tant a casa com a les granges i els mitjans de comunicació van prestar més atenció a aquests temes, de manera que els veterinaris van començar a tenir més presència mediàtica. L’Organització Mundial de la Salut Animal (OIE) va considerar el benestar animal una de les prioritats en el Pla estratègic per a 2001-2005.

A més, el 1999 els especialistes en petits animals i en etologia es van manifestar en contra del concepte de races perilloses atribuït a diversos tipus de races de gossos, com els pit bull o els rottweiler, entre d’altres. La professió sempre ha sostingut que l'agressivitat no és genèrica, sinó que és una individual i està relacionada amb l'ensinistrament rebut.

L'any 2000, sota el segon mandat de Francesc Monné com a president, que es va allargar fins al 2008, el COVB va celebrar els cent anys de vida. Aquest fet històric va rebre el reconeixement i el suport de les principals autoritats i institucions de Catalunya. Es va preparar un extens programa d'actes. L’esdeveniment estel·lar va ser la gal·la de Sant Francesc, que es va celebrar al Palau Nacional el 7 d'octubre. No obstant això, la culminació del centenari va arribar amb la concessió l'any 2001 de la Creu de Sant Jordi, el màxim guardó que concedeix la Generalitat de Catalunya.

Paral·lelament, la societat europea registrava la crisi alimentària més gran de la història. Com a conseqüència es va desenvolupar la legislació en seguretat alimentària de la Unió Europea actual: la de les vaques boges. La professió veterinària es va bolcar en el desenvolupament de normes i sistemes que permetessin eradicar qualsevol escletxa de dubte sobre la idoneïtat del sistema alimentari europeu i en la recerca de causes i solucions, com el sistema de traçabilitat alimentària, que permeten evitar situacions com les que es van viure en aquest període.

El sector alimentari va rebre una nova garrotada entre 2001 i 2002 amb l'aparició de diversos brots de pesta porcina clàssica. A Espanya va afectar, principalment, explotacions de Catalunya i de Llevant, de manera que es va haver de sacrificar 222.549 porcs. Tenint en compte que el porcí és el primer sector agrari d'Espanya, les pèrdues van ser dramàtiques. Una vegada més, la professió veterinària es va implicar no només en l'eradicació i la prevenció de la malaltia sinó també en la recuperació de la confiança dels consumidors.

Quant a la gestió professional, a les clíniques de petits animals es va implantar l'actual cartilla sanitària i un nou document d'identificació de mascotes, tots dos desenvolupats amb la col·laboració del COVB, els quals es van complementar el 2003 amb la cartilla sanitària de mascotes exòtiques i l'arxiu d'identificació de mascotes exòtiques, i el 2004 amb el passaport de la UE per a animals de companyia.

El 2005 i el 2006, el col·lectiu va tornar a ser molt present en els mitjans de comunicació social a causa de l'alarma social suscitada per l'aparició a Europa d'aus infectades amb el virus H5N1 de la grip aviària que havia deixat desenes de morts al sud-est asiàtic. A més de participar en l'elaboració dels plans de control i organismes de vigilància que es van crear per preveure qualsevol tipus de contingència i que encara romanen actius, el COVB va contribuir a comunicar un missatge de tranquil·litat i responsabilitat a la societat.

El 2007, el col·lectiu, representat pels quatre col·legis professionals de Catalunya, la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona, l'Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya, l’AVEPA i el Grup de Treball de Reproducció i Pediatria d'Animals de Companyia (GERPAC), va emetre un informe tècnic i el va presentar al Parlament de Catalunya i a la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. Hi explicava els efectes adversos que pot tenir per als cadells l’esterilització primerenca prevista en l'article 2.2 de la Llei 12/2006, de 27 de juliol, de mesures en matèria de medi ambient i de modificació de les lleis 3/1988 i 22/2003, relatives a la protecció dels animals.

El juliol de 2008 el COVB va tornar a renovar la Junta de Govern presidida, per primera vegada, per una dona: la catedràtica de l'àrea de Bromatologia i Nutrició de la Facultat de Veterinària de Barcelona, Maria Teresa Mora.